El primer que hem de tenir en compte és que tal i com està configurada avui
dia l’ESO, amb tots els programes que hi ha per adaptar-se a la diversitat de
l’alumnat, no és possible que un alumne suspengui per “manca de capacitats”. El
fantasma de la incapacitat l’hem de foragitar del nostre pensament.
Així, sempre que suspèn un alumne és per no fer el que toca. I la pregunta
que ens hem de formular a continuació és, i per què no ho fa? Així avançarem en
la direcció correcta. Com que aquesta pregunta pot tenir respostes molt
diverses, també ho seran les estratègies a seguir en cada cas.
El que faré en aquest espai és donar una sèrie de pautes molt generals
sobre l’erròniament anomenat “fracàs escolar”.
Potser seria útil que, de entrada, tinguéssim clar quines coses no s’han de
fer quan suspèn el nostre estimat fill:
1. El que no podem entrar mai és en el joc de “el professor em té mania” o excuses semblants. D’entrada els pares
han d’entendre que aquesta és una de les estratègies de la irresponsabilitat.
No és que els professors no puguin tenir manies. Amb tota la seva humanitat i
professionalitat intentaran ajudar a cadascú en la seva individualitat y
diversitat, tal com fem amb els nostres fills. També és cert que no totes les
relacions entre dues persones són iguals. En aquest sentit, també el professor podria
dir que alguns alumnes “li tenen mania”, normalment aquells que no hi creuen.
Però l’enfocament correcte de la situació mai NO pot ser aquest. Si els pares “creuen” al seu
fill quan els explica les coses estranyes e injustes que fa el professor (descontextualitzades)
i es col·loquen en contra d’ell, només estaran fomentant una actitud
d’enfrontament que farà impossible la resolució del conflicte. A l’escola hem
de tenir clar que tots anem en el mateix sentit: el de l’educació dels
alumnes/fills. Quan no hi ha sintonia, sempre fracassa el sistema. S’ha de dir
que, igualment, també fracassarà tot aquell mestre que intenti posar al noi en contra de la seua família. En la meua
llarga experiència de professor no he vist mai ningú que ho faci directament.
Però, de vegades, hi ha missatges que es llancen des del sistema educatiu i que
posen en qüestió l’autoritat de la família i les seues creences.
Vivim en un món en què estem acostumats a qüestionar tota autoritat: ho fem
els àrbitres, amb els jutges, amb els policies, amb els polítics, amb els
metges i, per descomptat amb els mestres i professors. Encara més, ens creiem
molt intel·ligents per fer ús de tota la nostra agudesa crítica per qüestionar
les decisions de qualsevol autoritat. Potser això com a adults ho podem fer
perquè la consciència crítica forma part de una democràcia desenvolupada, però
els nois no poden ser plenament crítics abans de ser adults. El que poden ser
és simplement desobedients. Quan nosaltres com a pares fem una crítica (per
subtil, lleu o dissimulada que sigui) del professor, de l’escola o del sistema
educatiu, l’únic que sent l’estudiant és que l’estem donant permís per a no creure.
Encara que verbalment li diguem que ha de ser obedient. Així juguem amb
l’escola el mateix paper que alguns pares critiquen a alguns padrins: negar el
valor de la disciplina, l’ordre, l’obediència i l’esforç en l’educació.
Si com a pares no podem evitar aquesta actitud de sobreprotecció del nostre
fill, llavors serem nosaltres els qui haurem de fer un canvi per afavorir el
seu procés educatiu. Aquí és a on entrem en contacte amb els nostres fantasmes
i és el punt en que els pares necessitem confrontar les nostres creences i
actituds (en això consisteix la teràpia Gestalt).
Aquest és el motiu pel qual, quan ve a teràpia un noi per problemes
escolars, en realitat ell només és el símptoma d’alguna cosa que no funciona bé
en el sistema. Els pares hi han d’estar disposats a la confrontació, és a dir,
a la teràpia. Si no, simplement no funcionarà.
No puc entrar en aquest breu espai en els motius que fan que els pares
sobreprotegeixim, socialment d’una manera molt generalitzada, als nostres fills.
Cada cas és cada cas. Però podem donar una sèrie de pistes:
1. Com a pares, en general, ens costa actualitzar-nos a l’edat i maduresa
del nostre fill. Encara que tingui 14 anys, per a nosaltres (potser de manera
no totalment conscient) és encara el nostre nen indefens de 4. Assumir el seu
desenvolupament és assumir els riscos de la seva autonomia. Li poden passar
moltes coses, i els telenotícies no hi ajuden gaire! Hem oblidat totalment un
principi educatiu que va fer forts als nostres pares: que la vida és la gran
mestra i dels cops i dels fracassos se n’aprèn. Hem de confiar en la seva
possibilitat d’autoregulació i de superació de les dificultats. Els nois són
molt més forts del que pensem, en general.
2. A l’anterior sentiment s’uneix una altra
característica de la nostra societat neuròtica. Moltes vegades els pares
treballem molt. Massa. Sovint els dos pares. Veiem als nostres fills massa poca
estona al dia. I quan els veiem estem molt cansats. La convivència diària queda
reduïda a quatre rutines. Això té el perjudici evident de la manca d’espais
comuns i de diàleg, però té un altre de més greu: ens fem grans amb la mala
consciència d’haver passat massa poc temps amb ells. Aquest sentiment de culpa
l’intentem compensar amb molts regals i amb una sobreprotecció excessiva.
Ja he fet esment que, a banda d’aquestes circumstàncies més o menys
habituals en la nostra societat, cada pare ens hem de fer la pregunta clau: Què
em va passar a mi quan estudiava? com era jo com a estudiant? De què vull
protegir al meu fill?...I unes quantes més.
No hay comentarios:
Publicar un comentario