EL SIMBOLISME HUMÀ

Tot i que probablemente va ser Lacan qui més va insistir en el caràcter simbòlic de la psicologia dinàmica, ja desde l’obra del mateix Freud hi ha un fort accent posat en el simbolisme de tots els processos mentals que tenen lloc a la ment.

Per començar, la interpretació dels somnis (1900) opera com un conjunt de claus descodificadores dels símbols que constitueixen el somni. El somni, des d’un punt de vista piscodinàmic no és cap altra cosa que una elaboració imaginària (en sentit estricte: formadora d’imatges) a partir de continguts simbòlics. Es a dir, les Idees Latents (traumes infantils, experiències primerenques, desitjos no realitzats, etc.) es transformen en les Imatges del somni mijtançant un procés de codificació simbòlica. Tota idea és expressable per mitjà d’imatges, pero el que interessa de la idea no és el seu significat (allò que denota), sinó tots els sentiments, pensaments i desitjos que li són associats (allò que connota). L’elaboració onírica constitueix així un joc simbòlic en el qual no hi ha res a l’atzar. Les estratègies més elementals de què se serveix el nostre aparell psíquic per a elaborar els somnis a partir de les nostres idees inconscients són la condensació, el desplaçament i la representació verbal plàstica.

En resum, el caràcter essencialment simbòlic del món huma es mostra a la psicoanàlisi en la constatació que els símbols son objectes entre els que vivim, a l’igual que la resta d’objectes que ens envolten, i el significat personal per a cadascú de nosaltres va molt més enllà del que dictaminen diccionaris i enciclopèdies. D’altra banda, també s’ha d’entendre aquesta tesi a la inversa. Tot allò que s’esdevé al món humà només pot tenir lloc com a símbol: la dutxa és un símbol de netedat, el detergent “que renta més blanc” és símbol de puresa, i així.